top of page

Museu Abelló

(17.03.2021)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Museu Abelló està situat al carrer de Berenguer III número 122 a Mollet. L’edifici es va fundar el 29 de març de 1999. La majoria d’obres del museu pertanyen al fons de l’artista i col·leccionista d’art Joan Abelló (aquestes van ser donades a la ciutat l’any 1996). 

L’edifici és d’estil modernista (construït el 1908), tot i que només es conserva la façana, ja que es va reformar tot l’interior l’any 1990. Va ser un edifici residencial i més tard una caserna de la Guardia Civil fins els anys 80. Consta de tres plantes més un soterrani. Les dues plantes superiors són per l’exposició permanent, la planta baixa per exposicions temporals i el soterrani s’utilitza per donar cursos, conferències o micro-exposicions.

 

La primera exposició que vam visitar va ser la temporal. En aquesta sala s’exposaven les quatre obres finalistes del concurs biennal d’art conceptual que se celebra a Mollet. Vam tenir la sort de que sigués la Irena Visa, guanyadora del concurs enguany. Ella ens va fer de guia i ens va explicar la seva obra i la dels seus companys de concurs.

La primera obra que vam veure a la sala era la d’Oscar Moya i s’anomena “Un reloj sin péndulo es cómo...”. En aquest espai havia un gronxador sense seient i a la pared unes imatges de quan era petit. Ell tenia una segona residència amb jardí quan era un nen, però aquesta va ser venuda pels seus pares a una altra família. Bastant anys més tard seguia tenint melancolia quan passava per davant de la casa i va adonar-se que en la majoria de fotos que tenia a casa seva havia un element que es repetia, el gronxador. Els propietaris del seu antic habitatge no l’utilitzaven i estava fet malbé. Va decidir entrar amb un amic i emportar-se el gronxador. Va treure el seient (tot i que sense seient, un gronxador no funciona), perquè el que importava era el sentiment que el transmetia aquest element i no tant l’objecte en si.

 

La segona obra que vam veure va ser la de Felipe Garcia Salazar i s’anomena “Hibris”. Aquesta escultura consistia en una estructura feta de ferro i formigó per aguantar el pes. En equilibri es disposaven diferents elements ceramics, alguns fets per ell i altres comprats a diferents mercats o agafats de diversos llocs. L’autor considera que el primer invent fet per l’home no era la roda, sinó un pot/bowl. Tots els recipients estan connectats entre si en la seva obra. Representen les històries passades, presents i futures (“la història de la vida”). 

 

La tercera obra que vam veure va ser la de Pau Mondelo i s’anomena “Applause”. Aquest artista no li atrauen els temes figuratius. La seva obra consisteix en agafar un text de Marcel Duchamp i escoltar el seu speech. S’adona que quan la gent aplaudeix deixa d’escoltar-se el que diu, per tant la gent en comptes d’animar o recolzar, que és el que volen, acaben censurant-lo (ens va explicar que a Grècia enviament grups de gent per aplaudir quan parlava l’opositor i d’aquesta “censurar” el que deia). Per tant, Pau Mondelo el que fa és dibuixar sobre el text unes barres que representen el so, en aquells moment on la gent aplaudeix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La quarta i última obra és la d’Irena Visa i s’anomena “Fer veure. La potencialitat del terreny sense excavar”. Va dur a terme el projecte a les ruïnes d'Empúries (on només hi ha un 20% excavat). Va fer entrevistes als arqueòlegs preguntant el motiu pel qual no acabaven més. Van donar dos motius, el primer era que no havia diners, el segon que les peces es conserven millor sota terra i que si ja tenim 200 exemplars, perquè en volem més? Irena l’intriga saber que pot haver sota (li recorda als unboxings). També va parlar amb la jardinera de les ruïnes i ella li va dir que on l'herba era alta és perquè a sota no havia res, però si era baixa, havia alguna cosa. Va crear un audioguia i va anar amb uns amics una nit a dormir sobre el terreny (Segons la Irena, s’ha de viure el present). Com a conclusió de la seva recerca, va crear un bloc de ciment on va disposar un llibre a l’interior. Ens va dir que per llegir-lo només es podia fer si el traiem del ciment (a l’igual que amb les excavacions d’Empùries). Ha tingut molt present durant el seu procés la frase “No es troba el que no es busca”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Després de visitar l’exposició la Irena ens va fer una petita presentació sobre l’art conceptual. També ens va posar alguns artistes que tenia com a referents. Després de veure algunes de les obres dels artistes he decidit parlar de “El Postaler” de Perejaume.

 

Aquesta no podem dir que consisteix en un objecte, una fotografia o un vídeo, ja que és art conceptual i en aquest cas no es centra en un resultat sinó en un procés o un missatge. Va ser creada l’any 1984 i actualment es troba al MACBA. Perejaume va agafar un postaler metalic, com els que utilitzen als comerços, de 195 x 56 x 56 cm on hi va colocar 120 miralls de 10 x 15 cm. Va fer una caminada a la muntanya on va disposar el postaler en diferents espais. D’això en va treure diverses fotos per immortalitzar el moment, i tenir constància del procés que va seguir. Els miralls el que feien era dibuixar un espai diferent en cada lloc. D’aquesta manera les suposades “postals” canviaven el seu aspecte depenent del lloc on fossin. És una manera d’expressar el present i fer veure que realment qui guardem els records de tots els llocs on estem som nosaltres i no unes postals de les quals hi ha infinites còpies.

Penso que té una estètica molt bonica i sintètica, amb una cosa tan simple aconsegueix transmetre moltíssima informació. Les imatges sense el postaler no tenen tant sentit. Em costa pensar com és possible que puguin arribar a tenir aquestes idees (tot i semblar molt simples porten molt temps de reflexió i canvis durant un llarg procés). M’agradaria agrair la Irena per presentar-nos aquest artista perquè m’ha encantat i estic començant a conèixer la seva obra la qual em fascina. 

 

Per acabar la visita al museu vam veure una micro-exposició al soterrani que tractava sobre el tatuatge i vam pujar a veure l’exposició temporal. En aquesta exposició trobem diverses obres d’Avantguarda (obres fauvistes, surrealistes, cubistes, etc.). Les mestres ens van proposar fer una activitat que consistia en fer de guies en l’exposició. Al meu grup ens va tocar explicar i presentar una obra fauvista. Primer de tot vam donar una volta per les sales per trobar una que correspongués amb les característiques del corrent. Vam trobar una pintura amb el nom de “Venus negra, venus blanca” de Josep Mompou i Dencausse. A l’hora de presentar-la vam parlar de les seves característiques i vam fer una comparació amb altres obres. Nosaltres també vam assistir com a espectadors a les presentacions de la resta de grups. Va ser una manera lúdica d’aprendre i conèixer els diferents corrents.

 

Com a conclusió, la exposició temporal m’ha agradat generalment i ha fet que entengui millor la finalitat de l’art conceptual, ja que no l’entenia ni tampoc tenia gaire interés. Agraeixo haver tingut guia i a més que tingués la seva propia obra exposada ja que feia més entenedor tot el que havia. L’activitat posterior amb la Irena ha estat interessant i ha fet que conegués nous artistes per tenir com a referents, com és el cas de Perejaume o On Kawara. Generalment l’edifici té una estètica agradable. L’exposició permanent està bastant completa i ha hagut obres que m’han agradat. Per altra banda, la micro-exposició de tatuatge no m’ha agradat gaire. Ja no només per l'estètica dels tattoos, sinó que també la disposició de les imatges. Havia molt espai de paret buida. Penso que en una sala més petita, l’exposició hagué lluït més.

ma.jpg
1617031331452.jpg
1617031331461.jpg
1617031331467.jpg
1617031331472.jpg
1617031331477.jpg
bottom of page